El blog d'en Víctor

Ahir vaig fer una acció que sembla un anacronisme: COMPRAR UN CD !!!!!!!!! Sí amics, sí, era dels Amics de les Arts. Els admiro i si això els ajuda, jo, content. Suposo que no deixa de ser una petita acció del famòs i conegut micromecenatge. Visqui la cultura i en especial, la catalana. Hi he trobat aquesta cançó que la dedico a tots els entregats papes i mames: Jo que era feliç vivint installat en l'eterna improvització de low cost divendres de cine, va fotem algo i menús degustació. Ja em vaig ensumar que tot aquell silenci era el preludi d'una gran declaració vas parar la tele, et vas girar, vas somriure i vas dir "Joan, a això nostre li manquen emocions". I quan ets dona hi ha un moment que de dins sents una crida i no saps per què però tens un gran desig tan gran com la vida, i prens una decisió. I a tu potser et va semblar que marcava un pas de funky però era un moviment d'espatlla, gentilesa d'un calfred farcit de pànic. Ho