Aquesta és una història quotidiana d'amor i perseverança entre jo i el meu tiu i padrí Raimon.
Des que tinc memòria que cada Nadal li adreçava per escrit en una postal aquestes paraules:
"Bon Nadal i feliç any nou".
De més petit a més a més em tocava dir el vers... amb aquella por de no recordar-lo.
Ja d'adolescent... quina vergonya dir el vers, el padrí ja me'l perdonava.
De jovenet, amb 17 anys ja estava fet tot un ganàpia, i li vaig dir al padrí: Padrí, jo ja sóc gran pel tema de la postal, et va be que te la porti. Ell em va fer un postulat de perseverança tot dient-me: Jo encara ara li porto la postal al meu padrí i ho faré fins que falti. Alló em va quedar gravat al cap.
Més endavant ni el mar de fons familiar, ni les meves múltiples residències a Palma de Mallorca, Barcelona, la Seu d'Urgell o Vielha van fer que deixés de portar aquelles senzilles paraules però plenes de simbolisme.
Quan li portava la postal, on sempre deia quasi el mateix, amb lleugeres variacions a l'estil de feliç a prosper, en Raimon, obria ceremonialment el sobre i llegia atentament aquelles paraules i sempre em felicitava per elles. Rituals que m'han ajudat a créixer.
I aquest és el més gran tresor que he llegat del tiu Raimon, la Perseverança. I aquesta m'ha ajudat en tots els camps de la meva vida com en el camp dels estudis, en el camp professional, en el camp familiar i també en l'amoròs, sinó que li preguntin a la meva dona.
No sé si Burgas en neixes o te'n fas, segurament les dues coses, però del que si que estic segur és de que el tiu Raimon m'ha fet una mica Burgas.
Gràcies.
I portant la perseverança, apresa any a any, a les últimes conseqüències avui he escrit l'ultima postal al tiu Raimon i l'he lliurat a la seva parella, La Mercè.
Diu així:
"Padrí
Espero que la vida t'hagi aportat tot allò que necessitaves. Has deixat molt bones coses al teu pas. Ara ja en la teva Ítaca descansa en Pau. Ah! I fes-m'hi un raconet perquè tard o d'hora jo també hi vindré.
El teu fillol Víctor"
Ara a tots nosaltres ens toca continuar visquent.
Carpe Diem.
Des que tinc memòria que cada Nadal li adreçava per escrit en una postal aquestes paraules:
"Bon Nadal i feliç any nou".
De més petit a més a més em tocava dir el vers... amb aquella por de no recordar-lo.
Ja d'adolescent... quina vergonya dir el vers, el padrí ja me'l perdonava.
De jovenet, amb 17 anys ja estava fet tot un ganàpia, i li vaig dir al padrí: Padrí, jo ja sóc gran pel tema de la postal, et va be que te la porti. Ell em va fer un postulat de perseverança tot dient-me: Jo encara ara li porto la postal al meu padrí i ho faré fins que falti. Alló em va quedar gravat al cap.
Més endavant ni el mar de fons familiar, ni les meves múltiples residències a Palma de Mallorca, Barcelona, la Seu d'Urgell o Vielha van fer que deixés de portar aquelles senzilles paraules però plenes de simbolisme.
Quan li portava la postal, on sempre deia quasi el mateix, amb lleugeres variacions a l'estil de feliç a prosper, en Raimon, obria ceremonialment el sobre i llegia atentament aquelles paraules i sempre em felicitava per elles. Rituals que m'han ajudat a créixer.
I aquest és el més gran tresor que he llegat del tiu Raimon, la Perseverança. I aquesta m'ha ajudat en tots els camps de la meva vida com en el camp dels estudis, en el camp professional, en el camp familiar i també en l'amoròs, sinó que li preguntin a la meva dona.
No sé si Burgas en neixes o te'n fas, segurament les dues coses, però del que si que estic segur és de que el tiu Raimon m'ha fet una mica Burgas.
Gràcies.
I portant la perseverança, apresa any a any, a les últimes conseqüències avui he escrit l'ultima postal al tiu Raimon i l'he lliurat a la seva parella, La Mercè.
Diu així:
"Padrí
Espero que la vida t'hagi aportat tot allò que necessitaves. Has deixat molt bones coses al teu pas. Ara ja en la teva Ítaca descansa en Pau. Ah! I fes-m'hi un raconet perquè tard o d'hora jo també hi vindré.
El teu fillol Víctor"
Ara a tots nosaltres ens toca continuar visquent.
Carpe Diem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada