Ja feia temps que es gestava la Via Catalana organitzada per l'ANC.
En plena temporada d'estiu,enmig de piscines, bronzadors, sol i platja, ja es començava entreveure la il·lusió que molta gent anònima abocava a un acte de dimensions inconmensurables.
Vaig voler aportar el meu gra de sorra, però les exigències professionals no m'ho van permetre del tot, i vaig decidir quedar-me al marge.
El dia en qüestió vaig veure emocionat com s'unia el nord i el sud del país amb persones humanes, agafades de les mans, des dels Límits/Pertús fins a les Cases d'Alcanar.
Emocionat em vaig dir a mi mateix que faria la Via de dalt a baix,per copsar l'entorn on va succeir tal Proesa del Poble Català.
Vaig agafar la meva companya de viatge: una moto tipus custom i amb el meu cavall de ferro hem vaig llançar a l'asfalt.
Figueres, Nacional II, Girona, Barcelona, Sagrada Família, Penedès, Arc de Barà, Tarragona, Delta de l'Ebre i finalment les Cases d'Alcanar.
Tot un seguit de quilòmetres que em varen anar succeint prenent consciència del magne abast de la Via Catalana.
Com en el dia després de ressaca es veien pintades, senyeres i cartells arreu, que indicaven que allí hi hagué una Gran Festa.
Vaig celebrar que aquella manera noble de lluita, no deixés cap gota de sang al camp de batalla,ans al contrari,restes del que semblava una gran revetlla. Una manera molt catalana de fer les coses.
Les estelades evocaven l'elevat somni d'un poble i en contraposició les professionals a peu de carretera et menava a una dura realitat que cal treballar per canviar-la, possiblement amb noves eines com una estructura d'estat, amb capacitat de desició plena, per poder solventar eficaçment els seus problemes.
Van succeir anècdotes personals que no venen al cas però n'hi ha una que cal ser comentada:
Quan vaig arribar a les Cases d'Alcanar, fi del meu trajecte i objectiu final, vaig fer una foto i vaig celebrar la fita amb un bany. Al marxar em vaig endinsar en una zona d'horta, de la Tarragona profunda i estava una mica desorientat. Em vaig adreçar a un home de la zona: pagès, rude i que normalment els molesta els forasters.
- Bones tardes, per anar a Tarragona?
I amb el seu accent característic i amb un somriure d'orella a orella en va dir:
Tu ets de la Vía i bens de Barcelona,no?
- Vinc de més amunt...
Va agrair la meva presència i em va donar les indicacions amablement.
En aquell moment vaig copsar que més enllà d'una Via reivindicativa, aquell fet va ser un acte de unió entre el nord i el sud, passant pel centre, una història d'amor, amistat, fraternitat i unió que desitjo que tingui un final feliç.
Enhorabona a tots els que ho vàreu fer possible.
En plena temporada d'estiu,enmig de piscines, bronzadors, sol i platja, ja es començava entreveure la il·lusió que molta gent anònima abocava a un acte de dimensions inconmensurables.
Vaig voler aportar el meu gra de sorra, però les exigències professionals no m'ho van permetre del tot, i vaig decidir quedar-me al marge.
El dia en qüestió vaig veure emocionat com s'unia el nord i el sud del país amb persones humanes, agafades de les mans, des dels Límits/Pertús fins a les Cases d'Alcanar.
Emocionat em vaig dir a mi mateix que faria la Via de dalt a baix,per copsar l'entorn on va succeir tal Proesa del Poble Català.
Vaig agafar la meva companya de viatge: una moto tipus custom i amb el meu cavall de ferro hem vaig llançar a l'asfalt.
Figueres, Nacional II, Girona, Barcelona, Sagrada Família, Penedès, Arc de Barà, Tarragona, Delta de l'Ebre i finalment les Cases d'Alcanar.
Tot un seguit de quilòmetres que em varen anar succeint prenent consciència del magne abast de la Via Catalana.
Com en el dia després de ressaca es veien pintades, senyeres i cartells arreu, que indicaven que allí hi hagué una Gran Festa.
Vaig celebrar que aquella manera noble de lluita, no deixés cap gota de sang al camp de batalla,ans al contrari,restes del que semblava una gran revetlla. Una manera molt catalana de fer les coses.
Les estelades evocaven l'elevat somni d'un poble i en contraposició les professionals a peu de carretera et menava a una dura realitat que cal treballar per canviar-la, possiblement amb noves eines com una estructura d'estat, amb capacitat de desició plena, per poder solventar eficaçment els seus problemes.
Van succeir anècdotes personals que no venen al cas però n'hi ha una que cal ser comentada:
Quan vaig arribar a les Cases d'Alcanar, fi del meu trajecte i objectiu final, vaig fer una foto i vaig celebrar la fita amb un bany. Al marxar em vaig endinsar en una zona d'horta, de la Tarragona profunda i estava una mica desorientat. Em vaig adreçar a un home de la zona: pagès, rude i que normalment els molesta els forasters.
- Bones tardes, per anar a Tarragona?
I amb el seu accent característic i amb un somriure d'orella a orella en va dir:
Tu ets de la Vía i bens de Barcelona,no?
- Vinc de més amunt...
Va agrair la meva presència i em va donar les indicacions amablement.
En aquell moment vaig copsar que més enllà d'una Via reivindicativa, aquell fet va ser un acte de unió entre el nord i el sud, passant pel centre, una història d'amor, amistat, fraternitat i unió que desitjo que tingui un final feliç.
Enhorabona a tots els que ho vàreu fer possible.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada