Va ser amic de la infància del meu pare i ambdues famílies eren veïnes i amigues.
Va jugar a la UE Figueres amb el pare i li deien Niset.
Més tard se'n va anar a Poblet a fer de monjo, on va esdevenir Fra Marc, monjo enfermer, però sempre duia Figueres i la Tramuntana al cor.
D'aquí que el meu pare va perdre el contacte amb el seu amic Niset que tant en parlava i en guardava record. Sempre deia que el volia anar a veure a Poblet i ho va anar a posposant i va morir sense fer-ho.
L'assumpte no podia quedar pendent eternament i va ser llavors quan vaig agafar la determinació d:anar a coneixe'l i ha estat algo que recordaré sempre: passejades per les vinyes, estances a Poblet sota el seu mentoratge, llargues converses molt instructives, fins i tot em va casar. Va ser un casament molt pintoresc, alegre i jovial.
Podría dir que em sentia afillat per ell i em va fer saber moltes coses de la vida, des del seu recolliment tenia un bon coneixement del món i una gran saviesa.
Per la gran afinitat que teniem, tant amb mi com amb la meva familia, va venir expressament a Figueres a batejar en Víctor petit i vam passar un dia genial al Mas Renart a Mollet.
Avui podria pensar que he perdut un "referent espiritual", però res d'això és cert perquè les llargues converses que hem tingut aniran sempre amb mi.
Me'n va dir moltes de coses que no puc desvetllar, però una que si que puc desvetllar és que abans de fer-se monjo, la seva vocació era ser policia. És així que ens admiravem mútuament les professions, sabent que cadascú estava al seu lloc.
I com que el fi d'una història és el principi d'una altra, ara per fi us podreu retrobar amb el pare i explicar-vos tot allò que teníeu pendent de dir-vos.
Només et puc dir gràcies, gràcies, gracies amic, t'estimo.
Gràcies a tu he sabut el que es més important a la vida: RESPIRAR!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada